BASES CATALANES
   
 
  La mentida espanyola fa fallida



La darrera temptativa de seguir la via autonomista fou l'elaboració de l'actual estatut. Un text que cercava una solució definitiva a importants aspectes de la vida diària, començant per un dèficit fiscal que tenallava la Generalitat i alhora permetia a les comunitats subvencionades oferir uns serveis públics que nosaltres no ens podíem permetre, i seguint per una protecció real a la cultura catalana. En definitiva, cercava un encaix raonable de Catalunya a Espanya mercés a una capacitat d'actuació propera a la federal.


Just a l'endemà de l'acord al Parlament català, els auto-anomenats federalistes plantejaren varies desenes d'esmenes de cara al Parlament espanyol, per a aigualir el text que acabaven de votar, fent just allò que tant critiquen dels altres, posar davant de tot el seu nacionalisme.

Alhora, s'encetà una campanya brutal als mitjans de comunicació espanyols de dreta i esquerra contra l'estatut català, que s'estengué al conjunt de la societat catalana, que rebé insults de totes bandes. Per a un senyor de Toledo o Sevilla, aviat fou palés que els catalans erem autèntics monstres, quan nombrosos líders de dretes i esquerres espanyols ratificaren les barbaritats. Com encara era poc, s'inicià a Andalusia una campanya radiofònica amb falques que incitaven a l'odi, i arreu de l'Estat espanyol un boicot comercial als productes catalans, una campanya que residualment encara continua. El pecat causant de tant càstig: voler modificar l'estatus quo tardofranquista.

Mentre, després una negociació duríssima sota la vigilància d'un pes pesant del nacionalisme espanyol,  del Parlament espanyol sortí un text esquilmat, que s'aprovà per Congrés i Senat, i es refrendà en referèndum. Una consulta que comptà amb una participació mediocre, per desafecció política, però també perque part de la població catalana volia prou més. Tot i així, el nacionalisme espanyol ràpidament s'apropià de l'abstenció. El mateix que fa amb les consultes sobiranistes, sense adonar-se que els resultats independentistes, aconseguits sense suport mediàtic ni institucional, ans al contrari, superan els dels seus partits polítics a els eleccions.

I per aquest camí de l'amargura, veritable calvari, en comptes de seguir la més bàsica lògica democràtica, l'Estatut va ser recorregut pel nacionalisme espanyol de dretes i d'esquerres vers el sanedrí de la nació espanyola, un tribunal constitucional format per membres posats a dit pels dos grans partits espanyols, segons la afinitat política de cada jutge.

 

I finalment ens hem trobat que el Tribunal constitucional ha fallat que no podem decidir res important per nosaltres mateixos, ni tant sols allò que ens afecta només a nosaltres, ni estem en condicions d'exigir res a l'estat espanyol, plenipotenciari de fer el que vulgui tant se val les lleis i la jurisprudència anterior.

Els resultats no s'han fet esperar, el Tribunal suprem ja ha fallat contra el sistema educatiu català, un sistema educatiu lloat a Europa, i una de les poques peces que aguanten el futur de la cultura catalana. Alhora, de cop i volta tant el PP com el PSOE han encetat una dinàmica recentralitzadora de les autonomies, tenen el camí obert per a tractar Catalunya com vulguin, puix l'estat mana. I per si fos poc, els més eixelebrats membres d'aquests partits ja clamen per una homogeneització de l'ensenyament arreu d'Espanya, amb el castellà com a llengua bàsica i una asignatura de història marcada des del ministerio de cultura. Torna el franquisme?

Però, a més es dona el fet, que els mateixos articles impugnats van ser copiats pels nous estatuts de diverses comunitats autònomes i votats positivament pel mateix nacionalisme espanyol que impugna el nostre text, i que restaran vigents. Quina és la diferència d'apreciació?, que els altres territoris són "leales", tal com argumenten, en privat, els jutges del TC.

Ja sabeu, dins Espanya cornuts i pagant el beure, perque si fossim "leales", trobarien algún altre motiu, p.e. la llengua extranya que ens dona per parlar des de petits per pur caprici.


Que vol dir independència?
 
Independència no significa necessàriament agressió, també pot significar bon veïnatge, col·laboració, fraternitat, comprensió. Una magnífica amistat no te per que significar un posterior matrimoni ben avingut. Per això cal tindre en compte molts punts de vista a l'hora de reflexionar sobre el futur dels pobles, sobre cultures fortes i cultures assetjades, sobre solidaritat econòmica i abús econòmic. Si creus que aquesta pàgina és interessant, no dubtis de recomanar-la als amics, coneguts i saludats.
Advertisement
 
 

=> Do you also want a homepage for free? Then click here! <=