Hi havia una vegada un regne..... format per territoris confederats que, aprofitant una disputa dinàstica continental, fou incorporat, manu militari, a Castella. Havent-hi a la Cort castellana un antic corrent de fons en aquest sentit, així com la pròpia tradició absolutista, el nouvingut Felip V, a més de disposar la fi de les institucions del territoris de la Corona d'Aragó , fou sabiament aconsellat de continuar l'espanyola tradició, de la que es podrian glosar glorioses victòries, de fer servir l'exercit contra el propi poble. També d isposà impostos foramida, la persecució de la cultura autòctona, i altres dràstiques mesures pròpies de l'edat mitjana, tot i ser el segle XVIII. No massa després, representants dels antics territoris de la Corona d'Aragó entregaren al rei Carles III l'anomenada Representació, un memorial de greuges en que es demanava el retorn a la situació administrativa anterior al Decret de Nova Planta, sense cap resultat, què volia dir que la nació sotmesa reclamés res a la dominant?. Un segle més tard, durant la Gloriosa, quan el general Prim entrà a Barcelona, el poble li demanà la República. I li ho demanà perque n'estava fins al cap de munt del que significava la monarquia espanyola, l'anomenat antic règim, que implicava absolutisme, caprici, corrupció, repressió, i menyspreu pel poble espanyol en general, i qualsevol cosa que sonés a català en particular, excepte els lucratius negocis privats de la monarquia borbónica amb negrers nostrats. No hi hagué república en aquell moment, però si pocs anys després, de mans d'uns catalans, en Figueres i en Pi i Margall, una república finida per la incapacitat de controlar tots els canvis que exigia el poble. En quansevol cas, aquella monarquia, curiosament com l'actual, era el resultat d'una conquesta militar, no havia jurat les lleis de cap dels territoris de la Corona d'Aragó, i per tant només era legítima mercés a l'aval de l'exèrcit. I com passa amb els territoris conquerits, automàticament qui es revolta es converteix en traïdor a l'Estat i mereixedor de la pitjor pena. I tot plegat, dat i beneit per una esglèsia totalitària, bàcul de la monarquia, entestada en la Espanya monolítica i catòlica, casualment molt semblant a l'esglèsia actual, que retrocedeix en el temps en comptes d'avançar, i substitueix en els púlpits la Paraula de Déu per la unitat d'Espanya. Aquella del segle XIX, cul i merda amb la monarquia, fou una esglèsia aliena al poble català, amb l'excepció, al Cèsar el que és del Cèsar, d'alguns bisbes i dels rectors rurals, homes sorgits del poble i en contacte amb el poble, i peçes cabdals en la Renaixença. No cal oblidar que ja en aquell temps diputats catalans entregaren a l'Alfons XII l'anomenat Memorial de Greuges, en que es demanava una configuració política regional segons el model alemany, alhora que es requeria un respecte per a la llengua i cultura catalans, sense cap resultat pel costat espanyol. Q uè vol dir que una part de la única nació es pretengui diferent al que dicta la cultura i tradicions oficials?. Ha plogut molt des de llavors, però resulta que l'actual monarquia, col·locada al tro per en Franco, te un concepte d'Espanya no tant allunyat del d'aquells borbons de l'antic règim, o del besavi de l'actual rei, "el cametes", l'Alfons XIII, íntim del Primo de Rivera, tant amics de la nostra cultura que, lleis apart, disposaren alguna foguera en mig del carrer amb llibres en català. Ambdós han passat a la història, també, com els primers en ordernar el bombardeig amb armes químiques (sobreres de la primera guerra mundial) d'una població civil, al Marroc. Avançant fins al passat immediat, el que pertoca a l'actual i creixent familia reial, cal esmentar que abans del cop d'estat del 23F, al Congrés dels diputats hom es deia literalment el nom del porc, i en Suarez, potser l'únic politic espanyol modern que ha cregut en la igualtat dels espanyols (això si amb cultures de primera i de segona), era assetjat sense misericòrdia ni vergonya pels hereus de Suresnes, que volien el poder a qualsevol preu (després rebrien la seva pròpia medicina quan la dreta postfranquista deixà el seu intent de semblar europea, i girà cua per tornar als seus origens franquistes).  Així, finit el 23F, es fa precís recordar el paper del rei, excloent dels pactes posteriors a les úniques forçes serioses i amb sentit d'estat de tot l'hemicicle parlamentari, els nacionalistes catalans i bascos. Obviament catalans i bascos no eran prou espanyols, no tenian la sang prou neta, de la mateixa manera que els jueus conversos eran anomenats "marranos" uns segles abans. De manera que just després d'aquells pactes excloents s'inicià la involució autonòmica que encara patim. L'autonomia, tot i no ser res, era aire fresc després del franquisme, però es coneix que encara era massa per al nacionalisme espanyol. I, passa el temps, amb bells discursos de "honda satisfacción", com aquell que deia que el castellà mai s'ha imposat, i vint anys després, quan s'aprovà al Parlament català l'actual estatut, apareix el rei per televisió vestit de cap dels exèrcits per a recordar la unitat d'Espanya i tal i qual. Una amenaça militar televisada en ple segle XXI i amb Espanya dins Europa, que es diu aviat. Tot plegat, el nostre proper rei es dirà Felip, podia haver-se dit Manel, Vicente, o Leocadio de tots els Sants del Cel i el Purgatori, però es dirà Felip, mostrant que qui mana fa el que surt dels santíssims (fins que deixa de manar, com passà amb els borbons a França).